Dues hores a Kaili

Hi ha llocs on un hi va expressament i d’altres on s’hi està només de pas. Kaili és un d’aquests darrers. Situat al sudest de la provincia de Guizhou, es parada obligada camí de la capital, Guiyang. Els voltants si que són interessants, especialment per les diferents minories ètniques (miao, dong…) que hi viuen en poblets, més o menys turístics. El Les dues hores entre un autobus i un altre no donen per gaire, menjar una mica i fer una mica de volta per veure gent normal fent coses normals. Eus aqui el que s’hi pot fer un dissabte al migdia:

Una mica de lectura

 

Agafar un mototaxi	Jugar al billar
Comprar verdura al mercat	I una mica de fruita
I una mica de carn, si ens la venen.	Fer ganxet tot parant el sol
Passejar pel centre…	…i fer petar la xerrara
Menjar al carrer, qualsevol cuina…	Bon profit!

Cap al Nord

L’estiu no és la millor estació per visitar la India. És temporada de monsons, que escombren el pais de de sud a nord durant aquests mesos. I als llocs on no plou les temperatures són molt elevades, per sobre dels 40 graus. Això ha condicionat la meva ruta per la India, de manera que em quedaré pels estats del nord. L’objectiu és arribar a la zona de Ladakh, previ pas per Dharamshala i Srinagar. Pas a pas però.

Dharamshala és conegut mundialment pel fet de tenir-hi la seva residència el Dalai Lama (concretament a Mcleodganj), i és la seu de les institucions tibetanes a L’exili. És una zona muntanyosa, amb petits poblets, bastant turisme i, almenys a mitjans de juliol, bastant plujosa. Dels quatre dies que he passat a la zona, cap no ha plogut menys de dues hores. Es questió de tenir el paraigües a punt.

 

Panoramica de Dharamshala des de Mcleodganj	Mcleodganj des d’’un terrat
Parlament a l’exili	Mural reivindicatiu
El buda del temple	Carrer de Mcleodganj

Tot hi cap a les botigues de ‘souvenirs’…	Quan es comença a tapar…	…acostuma a acabar així

Amritsar

La meva porta d’entrada a la India ha estat Amritsar. L’estrella indiscutible de la ciutat és el Temple Daurat, centre de peregrinació i epicentre de l’univers sikh. El temple és molt bonic, i daurat com el seu nom indica. Esta situat al mig d’un estany i s’hi arriba per una passera. L’estany està voltat d’edificis auxiliars, principlament blancs, i defineixen una mena de plaça. La gent passeja continuament al voltant del llac, i presenta ofrenes al temple. La vida al seu voltant molt agradable. La gent reposa a l’ombra i al mateix temps es pot sentir pels altaveus la recitació dels textos del seu llibre sagrat, acompanyada de música. El que m’ha resultat més impressionant del temple però és la seva capacitat per absorbir gent. Aquí s’ofereix allotjament, menjar i beguda a milers de persones cada dia, sikhs i no sikhs. Aqui tothom hi és benvingut.

A fora de les parets del temple daurat, Amritsar es mostra com una ciutat bastant caòtica, diuen que típicament índia. A mi no deixa de recordar-me el que he vist fins ara a Pakistan; tota mena de vehicles lluitant per un espai a la via pública. La novetat aquí són les vaques, que es permeten el luxe d’aturar al trànsit quan els ve de gust. El que no acabo d’entendre és que un animal sagrat el deixin alimentar-se de les piles d’escombraries… tot és possible a la Índia.

Roba estesa de bon matí a l’ostatgeria	Una de les entrades al complexe
El temple daurat, al mig de l’estany del nèctar	Una altra perspectiva

Guàrdia del Temple	Aigua per als visitants	Rentant plats

Aigua va!	Més logística; pelant cebes.
Pont d’accés al temple daurat totalment col·lapsat	Aquestes fulles són per a les ofrenes  al temple.
Gent de nit i de dia	Es fa de dia al temple daurat
Bany matinal	El que porto al cap no són uns calçotets, és un mocador. Cal cobrir-se el cap per entrar al temple daurat…
Gent amunt i avall	I més gent.

Aquest senyor no te res a veure amb els sikhs, pero si amb la India. L’estàtua es troba en un dels parcs de la ciutat.	Estampa típica al voltant de l’estació.	A part del temple daurat, a Amritsar hi ha uns quants temples Hindus. Aquest és un dels seus milers de déus…

Una de les portes de la ciutat vella	Tanc pakistanès. L’enemic sempre present

India!!

Després de més de quatre mesos de viatge, he arribat finalment a la India. No es pas que m’ho estes passant malament fins a la data, pero l’arribada la la India era una dels petits objectius marcats al meu pla de viatge. I sense agafar l’avió.

La porta d’entrada ha estat Amritsar, previ pas per la frontera a Attari. Com ja vaig fer al costat pakistanés, m´he quedat a veure la cerimònia de tancament de la frontera. Les coses són lleugeramen diferents. Aquí sembla que hi ha una organització més cuidada, més gent (i més turistes), i més negoci (venedors de tota mena). Ara, les vistes no són pas millors ja que la tanca queda molt lluny del públic. Aixó sí, tan aqui com a l’altre costat,  nacionalisme en estat pur. Hindustan, hindustan!

Camí de la frontera amb  autorickshaw	A veure si arriben gaire lluny, aquests…
L’entrada sembla bastant caòtica.	Paquets per tot arreu.
Tot a punt per la cerimònia. Hindustan, Hindustan!	En formació.
Darreres instruccions	Ai quin mal!
A l’encontre de l’enemic.	Públic entregat

Sufi night

Em penso que ja he parlat algun cop dels sufis;  venen a ser els místics dels món islàmic. Aquests han desenvolupat un estil musical anomenat Qawwali  A la ciutat de Lahore són conegudes les trobades de sufis, normalment els dijous a la tarda, als baixos del sepulcre de Data Ganj Bakhsh. En aquestes trobades grups de cantants i músics van recitant/cantant textos religiosos, d’una manera aparentment espontània. Els instruments són bastant simples; percusió i una mena d’orgues manuals. La música va pujant de to lentament, mentre els assitents es van animant i es poden posar a ballar, i a llençar diners als músics d’una forma bastant exageada. No tinc molt clar el motiu, pero aquestes trobades estàn exclusivament reservades als homes.

De tant en tant aquestes trobades es fan en un espai més gran a l´’aire lliure, de nit i amb un bon assortiment de cantants i ballarins. Aquest cop afortunadament l’espectacle és obert  a públic tan masculí com femení. Entre els artistes, la majoria de les veus són femenines. També hi ha ballarines i fins i tot algun transvestit. (Es veu que a Lahore hi ha una comunitat transexual/ transvestida prou important) . La barreja és prou pintoresca i curiosa, sobretot tenint en compte el contingut religiós de la trobada. La meva darrera nit a Lahore i a Pakistan ha coincidit amb una d’aquestes festes, una sufi night.

Els convidats van arribant	Públic expectant
Des del “backstage”	Una cantant i el que la venta
Ballarines en acció	Més acció
Una altre “ballarino”	Oooooleeee….
La morterada a punt…	Pluja de milions (normalment són bitllets petits)
El dels bongos	I el de la “tabla”
Alegria	I més alegria. És una “sufi night”

De Rawalpindi a Gilgit per la KKH

Els rigors de l’estiu al Punjab i la burocràcia india m’han fet buscar refugi als territoris del nord de Pakistan. Com que el temps d’espera del visat indi era de més d’una setmana, he decidit fer cas dels consells de companys viatgers que em deien que és el millor del país.

Així que despres d’un matí avorrit a l’embaixada india,  he comprat un bitllet d’autobus cap a Gilgit. Gilgit és el centre administratiu del Kaixmir pakistanès, i base d’operacions per recorrer les diferents valls i muntanyes de la zona.  El cami cap al nord no és facil però. Per arribar-hi cal seguir la famosa Karakoram Highway (KKH pels amics). El trajecte dura unes 24 hores (inshal.lah), i el nom d’autopista la veritat és que li queda gran. L’estat de la carretera va canviant en funció dels trams. Es pot passar de l’enquitranat més o mens acceptable al pedregar destrossa-cotxes en qüestió de pocs quilòmetres. Hi ha trams amb obres, altres en recuperació, i altres que no s’hi ha fet res en molts anys. Les esllavissades hi són freqüents, en dono fe.  Els paisatges això si, són espectaculars. Bona part de la carretera corre paral·lela al riu Indus, o a algun dels seus afluents. Una vall que a vegades és molt estreta i a vegades més ampla, emmarcada per muntanyes de bastants milers de metres. De tant en tant algun poblet per reposar, fer el te o el riuet. I el riu sempre al costat. Les aigües són marronoses i baixen amb molta força. El paisatge al seu voltant és àrid i polsós, i les muntanyes pugen gairebé verticalment des de la seva llera. La carretera hi passa penjada, a més o mens alçada depenent dels trams.

El meu viatge particular no ha estat lliure d’incidents. A primera hora del matí del segon dia, despres de tretze o catorze hores de ruta, vam tenir un  accident. El xofer es va encantar, va pujar al marge i l’autocar va volcar. Per sort, estavem, travessant un poblet i anavem a poca velocitat. Algun passatger va patir un esguinç i poca cosa mes. El resutat va estar un bon ensurt, i un retard de més de dues hores sobre el programa previst. L’autocar es va quedar allà, al mig de la carretera, i als passatgers ens van encabir en un minibus,força més petit. Quedava una llarga ruta per davant, vuit o nou hores, plenes d’estretors. Per sort el xofer semblava més despert. El dia va passar més o menys be, només amb lleugeres parades per recolocar les maletes del sostre. Però quan faltaria una hora per arribar ens vam trobar un altre obstacle. Una esllavissada de roques tallava la carretera i no es podia avançar. Aquesta zona estava amb obres, i ja hi havia una excavadora començant a moure les pedres. La màquina anava arraconant les pedres. Algunes queien al riu, un bon tros més avall, amb un estrèpit considerable.  Tres hores més tard el pas era lliure, i podiem seguir la ruta. L’arribada triomfal a Gilgit va ser poc abans de les 10, vint-i-nou hores després de sortir de Rawalpindi. Com a comentari al marge diré només que hi ha un avió que fa aquesta ruta en aproximadament una hora…  Quan penso que haig de tornar a reseguir cap al sud la meteixa ruta, em venden ganes de volar.

Es fa de dia a la Karakoram Highway	Un bon ensurt. Res greu, per sort.
El nou vehicle, banstant més petit	Ambient fraternal
Un dels llogarrets que travessa la ruta	Sempre penjats damunt del riu
Un dels molts camions que circula per la ruta	L’esllavissada de la tarda

Paciencia i a esperar	Encara queda un bon tros	Almenys les vistes són bones. Darrera hi ha el Nanga Parbat, més de 8000m

Wahga i la frontera

La frontera india és a prop de Lahore, a uns 30km. Tres quarts d’hora amb autorickshaw. Wahga suposa l´unic pas obert entre els dos països. La cerimònia detancament d’aquesta frontera, cada vespre al voltant de les sis, és tot un aconteixement. Els  Els dos països aprofiten per fer gala del seu xovinisme més exagerat, i recordar-se mútuament qui és el seu enemic. D’una marera festiva, almenys en aparença. L’assistència per les dues bandes és nombrosa, i sembla que la gent hi ve habitualment. Era dissabte, i vaig trobar-me gent que deia que hi havia estat almenys cent vegades… no hi deu haver massa res per fer aquí un dissabte a la tarda.

Tot plegat no deixa de ser un espectacle, amb una coreografia molt ben estudiada (i soposo que pactada). A banda i banda de la tanca els guardies, vestits amb uniforme de gala obren i tanquen la tanca, es desafien mútuament, i  marquen el pas pican ben fort amb els peus a terra. La cerimònia acaba amb la baixada de les respectives banderes. Mentrestant el public crida, amb el suport d’uns animadors bastant pintorescos.

Si hem de decidir un guanyador, per mi el resultat és clar. Al costat indi hi ha més gent, i més  festa. El fet que el públic pakistanès estigui segragat per gènere (dones a un costat i homes a un altre) fa que algunes grades reservades a les primeres es vegin més buides. Els pakistanesos, referint-se als indis diuen “Ells son més gent, però el nostre cor és més gran”. Doncs això.

La gent s’acosta a la frontera	Porta de la frontera de Wahga
Pakistan en primer pla, India al fons	Graderia femenina. Homes i dones estan separats

Animador	Resultat	Un dels “Rangers”

Amunt i avall	Els indis fan el mateix a l’altre costat
Desfilant amunt i avall	Pakistan, Pakistan!
Obrint la tanca	Vinga, vinga!
Salutació	A veure qui la té…
…més llarga (la cama)	Desafiant-se
Jugant amb les cordes…	…de les banderes
Més desafiament	Més joc de cordes
Abaixant les banderes	“Firmes, ar!”
	,
Les banderes ben plegades…	…i guardades fins demà
Tots a picar de peus…	…i a posar-se bé el barret
“Sierra la muraallaa!”	Apa, fins demà.
L’animador	La claca
Fi de festa…	Fotos i cap a casa.